Tomàs Cusiné: "Els vins que feia fa 20 anys ja no m'agradarien"

24 Novembre 2021
Tomàs Cusiné:

ENOENTREVISTA

Tomàs Cusiné: “Lleida té un deute amb la família Girona”

Castell del Remei escriu el seu futur sense perdre de vista el passat. El 2022 farà quaranta anys que la família Cusiné va adquirir la finca i el celler, després d’anys de decadència. Als voltants s’hi havien trobat restes d’assentaments ibers i romans, com si a l’ADN d’aquesta terra hi hagués escrita la història de la pagesia lleidatana. El seu relat és de novel·la. La família Girona, el gran exponent de la burgesia catalana del segle XIX, va impulsar la construcció del Canal d’Urgell i va fer aixecar una colònia agrícola, a imitació d’un Château de Bordeus. Avui en dia Castell del Remei reivindica aquesta història i treballa per convertir-se en un dels cellers visitables més ambiciosos del país. En parlem amb Tomàs Cusiné.


Què s’aprèn en 37 veremes?

El 1985 (el primer any que veremem a Castell del Remei) parteixo amb poc coneixement de com fer un vi. Ara tinc seguretat en moltes més coses i moltes dades al cap. Però després de molts anys intentant interpretar les veremes encara estic intentant interpretar les veremes (riu) Cada vegada em faig més preguntes. Però no elaboro sol. Sempre que parlo dels vins que fem ho faig en plural, perquè som un equip.

Com és la relació amb l’equip?
 
Discutim constantment què podem fer millor per fer-ho millor. Crec que millorem any rere any. Sempre tinc el dubte de si les coses estan ben fetes. És la raó perquè cada any intentem fer molta investigació. Tinc la plena seguretat que els vins que fem avui seran molt diferents dels que fem d’aquí a 10 o 20 anys. 
Image

Tomàs Cusiné tastant els vins del 2021 amb l'enòleg Joel Díaz al celler Tomàs Cusiné d'El Vilosell.


Tan diferents com els de fa 10 o 20 anys?
  
Abans aconsellava a un pagès arrencar una varietat que era antiga amb ple convenciment. Avui l’estic plantant jo. Com és això? Aleshores d’aquella varietat no en sabíem fer res. I potser no era el moment adequat per l’estil dels vins i ara les tendències han canviat. Ara plantem varietats que fa 30 anys no hauria imaginat. Abans semblava que l’estil de fer vins sempre seria el mateix.
   
Fins a quin punt un elaborador manté la seva personalitat tot i les tendències del mercat?

Jo sóc jo, però evolucionem influïts pel que ens envolta: el mercat, les opinions, els influenciadors, les converses, els coneixements quan visites altres cellers o altres vinyes. No és que segueixi un mercat, o una moda. Al principi creia que els vins havien de ser súper potents, molt estructurats, gairebé tànnics. En canvi ara no voldria fer un vi així perquè ni a mi m’agrada. Les tendències del mercat m’acompanyen: vins amables, agradables, amb profunditat, delicadesa. I ho defenso en una terra que et permetria fer vins molt potents i estructurats.

Image

Els vins que elaboren els cellers de Tomàs Cusiné es caracteritzen per ser "amables i delicats" en contrast amb els vins "potents" de fa uns anys


Els vins de Castell del Remei surten a la venda el 1989. Com heu evolucionat? 

El recorregut és molt positiu. La marca Castell del Remei s’ha recuperat plenament i estem molt contents amb els vins que estem elaborant. Crec que ara tenim un deute amb la història de Castell del Remei. 

Quin deute?

En som els hereus i ho hem de defensar. Cal que mantinguem la cultura i que recollim tota la història que estem defensant. Fa molts anys que estem recollint la memòria parlada dels habitants de la colònia agrícola de Castell del Remei. Avui se’n diria fer un podcast. Vam conversar amb molta gent que avui ja està morta.

Fins a quin punt Castell del Remei és un nexe d’unió amb la història de la Plana d’Urgell?

Hi ha un gran sentiment. Sempre ha sigut un punt de reunió de tots els pobles de la comarca. Heu de pensar que a 10 quilòmetres de Castell del Remei no hi ha grans ciutats, però si molts pobles de 2.000 habitant molt vinculats amb Castell del Remei, perquè hi ha viscut algú de la família, perquè hi ha treballat o és un lloc de Festa Major o d’Aplec on es reunia tota la comarca, sempre al voltant de la Verge del Remei. 

Image

Cusiné en un moment de l'entrevista amb ENOTURISTA

Què us proposeu?

Volem recuperar tota aquesta cultura. Tenim dos sales d’exposicions, amb pintures i escultures, que van rotant. Fem concerts. Fem una cursa nocturna amb un miler de persones. Fem la Festa Major, el segon diumenge d’octubre cada any des de fa més de 120 anys. A la primavera fem un aplec on reunim més de 3.000 persones. Volem que la gent se senti vinculada a Castell del Remei, des de les visites diàries d’enoturisme fins als actes massius. És una finca privada, però és un espai públic que volem compartir amb la gent. 

I com us agradaria transmetre-ho i compartir-ho?

A Castell de Remei no només hi fem vi. És un espai històric, cultural, amb un santuari fantàstic, amb una casa castell que s’ha de mantenir i tirar endavant. El celler està envoltat per un espai de jardins, que cada vegada invertim més, perquè considerem que s’ho mereix. Hi ha una història al darrera que cal mantenir. Avui en dia és dels cellers més interessants a visitar pel seu contingut històric.

Image

L'entorn de Castell del Remei, amb un llac, un antic molí fariner i envoltat de vinyes

Per què es va construir Castell del Remei?

En aquestes terres sempre s’ha fet vi. A Castell del Remei hi ha restes de població de l’Edat del Bronze i indicis d’elaboració de vi des de l’època dels romans. Abans de la fil·loxera (un insecte que va arrasar la vinya a Europa a finals del segle XIX) a les terres de Lleida hi havia plantades més de 100.000 hectàrees de vinya de moltes varietats diferents. A finals del segle XIX la fil·loxera va arribar a França i la família Girona, els propietaris de la finca, decideixen construir un celler a la Plana d’Urgell. Una casa amb celler i vinyes al seu voltant.

Com un Château francès?

Exacte. De fet, els Girona van portar famílies de viticultors i enòlegs francesos per tirar endavant el projecte. Ells van constituir una colònia agrícola. Com les colònies tèxtils del Llobregat o del Ter, però basada en l’agricultura. Hi havia un molí, per transformar el blat en farina, i un celler per transformar el raïm en vi... Era una marca potent. Un celler amb 6.000 metres quadrats de teulada i 6.000 botes amb criança.

Castell del Remei va ser el primer celler català en embotellar, etiquetar i criar vins?

Aquest model francès de producció de vi incloïa la criança en bóta de tots els vins. Lògicament els Girona no van inventar les bótes. Els romans ja les utilitzaven per transportar el vi. Però sí que van ser pioners en aplicar uns protocols d’elaborar vins amb criança en bótes i ampolles.
Image

Façana principal de Castell del Remei, amb un model de Château francès de planta quadrada

És el cinquè celler més antic del registre espanyol de marques...

Castell del Remei no només va néixer amb la idea de fer vins amb criança, sinó sobretot de construir una marca. Elaboraven vi blanc i negre; de criança i amb reserva; rancis, conyac, destil·lats, licor de camamilla,... I sobretot amb la idea de posar una etiqueta i fer marca. Sembla que faci molts anys que a Catalunya es fan etiquetes, però no és així.

Quin impacte va tenir la marca de Castell del Remei?

Era el celler per excel·lència durant la primera meitat del segle XX a Catalunya. Era un referent de totes les taules de qualitat. I arribava a molts països del món. La família Girona tenia molts contactes a nivell internacional i des del principi van pensar en l’exportació. 

De qui va ser la idea?

Ignasi Girona Vilanova va estudiar agronomia a la Universitat de La Sorbonne, de París amb la idea de construir Castell del Remei. Abans la seva família va tenir la idea de fer de les terres de Lleida unes terres regables, amb la construcció del Canal d’Urgell: l’obra hidràulica més important d’Europa en el seu moment. La família Girona s’hi va abocar en la inversió i els seus esforços van ser immensos. De fet gairebé els porta a la ruïna. 
Image

Detall d'un dels quadres de Castell de Remei, on encara es pot llegir el nom de Juan Girona 


Què va significar per les terres de Lleida?

70.000 hectàrees regables, que és tota la riquesa que avui té Lleida. Castell del Remei es va poder construir perquè hi havia terres fèrtils a Lleida. Crec que és el moment de reconèixer aquesta inversió tan faraònica, que és la raó per la qual podem viure dignament en una regió que podria ser molt pobre, perquè hi plovia molt poc i era semi-desèrtica. 

Lleida té un deute amb la família Girona?

Crec que es mereixen un reconeixement constant. És curiós, els enginyers que van construir el Canal d’Urgell, Domingo Cardenal, per exemple, té carrers a tots els pobles de la Plana d’Urgell. En canvi, no hi ha cap carrer dedicat a la família Girona als pobles del pla d’Urgell. Crec que és una falta de respecte cap a algú que va abocar molts esforços i dedicació a fer de Lleida una terra regable. Ells feien negoci amb el comerç de cereals, de cotó i altres béns... Ara bé, això els va portar a fer carreteres, vies de ferrocarril i fer superfícies regables. 
Image

Detall de la volta catalana (una de les més grans de Catalunya) que hi ha a la immensa sala de bótes de Castell del Remei


Durant 100 anys es va pagar aquesta concessió.

Sí, igual que les autopistes. Algú les construeix i l’hem estat insultant durant molts anys, perquè estem pagant un peatge. Crec que amb la família Girona va passar una cosa semblant. Però el regant té el canal en propietat des del 1960. Potser han hagut de passar 100 anys perquè se’ls reconegui aquesta feina. Però crec que a dia d’avui Lleida li deu uns homenatges importants per haver contribuït a la riquesa agrícola de les nostres terres.

Què va passar amb tot aquest llegat?

La Guerra Civil ho va truncar bastant. Després va morir Juan Girona, el darrer propietari. A partir del 1950 té una decadència i cau en l’oblit. El meu pare compra la finca el 1982. El meu pare era d’una generació que va començar anant en mula i va acabar anant en avió. Mira com canvien el temps!

A nivell familiar i personal, com heu viscut aquest període?

L’esforç de la meva família perquè Castell del Remei fos el que és va ser ingent. Com diu la dita “l’hem pagat dues vegades”. Recuperar un celler històric com aquest porta molts esforços, no només econòmics. En un celler sempre s’ha de mirar a llarg termini. No estem parlant d’un negoci financer, estem parlant de crear valor, any rere any. Ha sigut en esforç enorme per a tota la família i avui és el moment amb més tranquil·litat de veure que Castell del Remei és de nou una de les marques més emblemàtiques del vi català. I això ens fa molt cofois.

Image